Institut Ramon LLull

Pere Portabella: Kino der Zukunft, engagierte Kunst

paperllull.  Barcelona, 28/02/2020

El director, productor i activista català ha estat el protagonista d’una retrospectiva del seu cinema al Regne Unit, clausurada aquest 15 de febrer amb la projecció de 'Pont de Varsòvia' (1989) i una masterclass impartida pel propi Portabella. Repassem amb ell una trajectòria d'art, cinema i compromís.




Art, risc i transgressió. Pere Portabella (1927) ha exercit, de manera militant, en aquests tres fronts, ja fos des de la primerenca faceta de productor de cinema —va ser el responsable executiu de Viridiana, de Luís Buñuel, o d'El cochecito, de Marco Ferreri, dos cops directes a la línia de flotació del franquisme—, com a director icònic de l’Escola de Barcelona, o com a cineasta incorruptible en films com El silenci abans de Bach (2007) o la més vigent que mai El sopar (1974-2018), obres de mirada lúcida que mostren un compromís amb la cultura i amb la societat.

La totalitat de la seva obra s’ha pogut veure en una recent retrospectiva al Regne Unit, on ha pasat per llocs emblemàtics com l'Institut of Contemporary Art (ICA) de Londres o la Universitat de Cambridge, amb projeccions, simposis i xerrades. L'oportunitat de copsar el talent d’un cineasta català que sempre ha entès l'art com a intervenció, com a fòrum de debat i participació política, també de recuperar obres com Cuadecuc, vampir o Informe General II (El nou rapte d’Europa) i per gaudir de les bandes sonores de Carles Santos, col·laborador habitual.

Veí d’artistes com Tàpies o Brossa, i nascut en una família burgesa, Pere Portabella va ser l’únic de casa que es va dedicar a l’art, "per necessitat personal, empès per les pràctiques radicals de l’avantguarda". "Vaig tenir la sort de viure a la Plaça Molina, molt a prop de Joan Ponç, dos números més enllà de la família Tàpies, que era amic del meu germà, a prop de la de Modest Cuixart, amb el Brossa a la cantonada amb Balmes. De seguida, connecto molt amb ells". El punt de partida i l’univers d’una vida dedicada a l’art: "aquells estímuls em van començar a fer viure".

En aquella colla d’artistes hi havia poetes, pintors, músics, escultors, però cap cineasta. És el paper que acabarà assumint Portabella, que entra al món fílmic no pas com a director, sinó en la producció. Són els anys cinquanta i el cineasta impulsa, a través de Films 59, algunes de les obres clau del "realisme crític", com Los golfos de Carlos Saura (1959), El cochecito de Marco Ferreri (1960) i Viridiana (1961) de Luís Buñuel, que va guanyar la Palma d’Or a Canes. "Vaig entrar al cine amb tota l’artilleria, decidit a fer una impugnació".

 

L’escàndol vaticà de 'Viridiana'

"Vaig arribar al cinema per intuïció —rememora—. Vaig triar començar per l’experiència de productor, amb la idea de transgredir directament el que significava el control de les subvencions de l’estat, que era, evidentment, de caire ideològic". I, tot seguit, ve l’atzar. "Sempre estic molt obert als imprevistos i molt atent a les casualitats". Així va ser com Luís Buñuel entra a la seva vida. "Un dia, Buñuel em va dir de fer una pel·lícula plegats. Jo li vaig posar dues condicions: una, rodar-la a l’Estat; la segona, presentar un guió que passés la censura, que mantindríem fora les seqüències més fortes, que en deixarem una part perquè la poguessin censurar i que el dia de l’estrena, la projectaríem sense respectar-ho en absolut. Em va dir: tu m’estàs parlant d’una bomba, oi?".

Una relació que comença a totes, sense deixar res al tinter. "Es projecta la pel·lícula i, evidentment, va ser un escàndol. una bomba. Viridiana s’estrena a Canes, a Espanya, ni somiar-ho!". Van guanyar la Palma d’Or i Portabella segueix sent l’únic productor espanyol que ha guanyat en solitari el preuat guardó. "La sotragada va ser tan forta que els dos estats més autoritaris —les dictadures del Vaticà i Espanya— se’n fan creus: L’Osservatore Romano es pregunta com pot ser que un país amb qui el Vaticà té concordat "hagi permès aquest engendre". La resposta del Ministeri d’exteriors va ser afirmar que la pel·lícula no havia estat rodada a Espanya, i així vam poder tornar.

 

Un director que subverteix el relat

Després de l’escàndol, Portabella deixa la producció i comença el eu camí com a director. "Vaig estar gairebé un any exiliat, a Roma, on vaig conèixer Federico Fellini, Marcello Mastroianni, Pier Paolo Pasolini o Bernardo Bertolucci. I de seguida vaig treballar com a L’ora de la verità, com a ajudant de direcció de Francesco Rossi". És l’inici d’un camí artístic que sempre passa per la subjectivitat, d’una obra complexa i gens convencional.

"Jo ja venia absolutament estructurat, molt abans de posar-me a dirigir. En el moment d’assumir el rol de director, vaig fer una exposició clara de com ho volia fer: rebutjar l’ajuda dels estats com a control ideològic, i el de les multinacionals que condicionaven el producte". Una impugnació personal que passa per un guió allunyat de l’estil clàssic, sinó per la suggestió i la fragmentació.

 

"Un guió vol dir que, a banda de fer la pel·lícula, has de tenir una història que s’entengui per començar a rodar. Jo decideixo fer-ho a l’inrevés, perquè em plantejo què faig amb el meu cinema. El primer és obrir el relat, i buscar un espai que em permeti que totes les seqüències que faci no tinguin cap relació amb la següent. I trobo la fórmula, per atzar: en aquella època, a les televisions, que van començar a fer uns espots publicitaris que anaven separats per unes cortinetes, i em vaig dir: aquesta és l’estructura de la meva pel·lícula! Cortinetes que tallin en sec la narració, amb accions que no es puguin relacionar".

"Amb aquesta premissa, no em podia dirigir a cap guionista, perquè rebutjava la causa-efecte". I va pensar, de seguida, en poetes. "A qui coneixia de poeta, jo? Al Brossa, que era aficionat al cinema, però que tenia una sensibilitat molt interessant a través de treballar objectes i visualitzar els poemes. Per mi, era ideal. D’aquí neix No compteu amb els dits".

"Avui en dia, milions de persones no llegeixen i només miren el Whatsapp. han deixat de ser espectadors per passar a ser usuaris. Creen imatges i vint-i-quatre hores després, ja no en queda res". L’espectador ha desaparegut. "El que té èxit és el consum. Però jo, a les meves pel·lícules no explico una cosa perquè se la mirin, sinó que faig com si fos un quadre abstracte. Si hi entres, tu mateix en fas el recorregut i, després, quan surts, totes les explicacions són obertes. Perquè qui interpreta les meves pel·lícules són els espectadors".

 

De mirada compromesa, vigent i actual

La subversió inicial marca una nova manera de fer cinema, amb pel·lícules que tenen una gran vigència, com ara Informe general o El sopar, les dues increïblement relacionades amb el moment polític que vivim ."Fa uns dies, a Cambridge, vam projectar El sopar. Era una sessió amb 30 persones seleccionades i, un cop vista, em demanen autorització per poder-la passar a la presó de Brighton, en una sessió on va venir la Clara Ponsatí. O també quan em van donar el Giraldillo d’honor al Festival de Cinema Europeu de Sevilla i vaig llegir una carta enviada per Jordi Cuixart des de la presó". Dos moments que marquen el compromís i, també, l’agitació del moment actual.

"Aquí tenim un guirigall considerable, però no oblidéssim que el problema més seriós és a nivell global: el que passa aquí no deixa de ser un mirall". L’extrema dreta a França, Salvini, un sistema en bancarrota tècnica, els conflictes polítics a l’Amèrica del Sud. "Està passant una desfeta bestial amb tots els moviments populars. Però és pitjor a Europa, perquè la crisi prové del mateix moment de la constitució de la Unió. La idea era boníssima: intentar fer un espai de convivència cívica, humanitzar la construcció social i l’urbanisme, superar la tragèdia terible de la Segona Guerra Mundial. Però hi ha un error tècnic: l’actitud dels estats. Van tenir respecte per la unió en termes econòmics i financers, però van obviar la part cultural i social".

"La Unió Europea està en una crisi ètica i moral extraordinària —assegura—. Hem convertit el Mediterrani en un cementiri, per la manca de sensibilitat de deixar morir ofegada la gent i per la incapacitat d’eradicar la brutalitat de les guerres a l’Africa. El Regne Unit se separa, i amb el seu adeu es trenca un esquema, un model de convivència".

 

La representació de la tornada de Tarradellas

Seixanta anys de carrera cinematogràfica i cívica que també han portat Pere Portabella a ser diputat al Parlament de Catalunya, senador (del 1980 al 1984) i membre destacat de l'Assemblea de Catalunya. Una de les seves més exitoses i majors "produccions" va ser, però, un dels episodis menys coneguts: l’organització de l'acte de retorn de Josep Tarradellas, ara fa 40 anys, com si fos una obra de teatre, amb tot calculat.

"Vaig estar al Senat uns vuit anys. Ni jo ni pràcticament ningú dels polítics catalans d’aleshores no coneixíem en Josep Tarradellas. N’havíem sentit a parlar, però perquè sovint s’en parlava malament. Aleshores, Adolfo Suàrez s’assabenta de la seva existència i del valor que podria tenir, i s’interessa per ell. I és ell, en Suárez, qui em diu que l’ajudi a fer el retorn i, això, malgrat que sabia perfectament que jo era a l’esquerra. Mira’t amb perspectiva, va ser una sort. En Franco mor amb l’atemptat recent a Carrero Blanco. Si Carrero hagués estat viu, no hi hagués hagut transició ni res, en pots estar segur".

En tot aquest temps, Portabella ha seguit sent un actiu important, sobretot a l’hora de posa ren contacte sensibilitats molt diverses. En aquest sentit, és especialment famós els "suquets" que organitza a la masia familiar. L’any 2017, se’n va produir un de ben especial, amb reunió privada —i abraçada— entre Carles Puigdemont i Pedro Sánchez. "Vaig tenir especial interès a convidar-los. Els vaig di que tinguessin un temps sols, junts, en una habitació de casa". Era poc abans de l’1 d’octubre. "Després, Sánchez va ser un dels signants del 155, els va posar a tots a la presó. La política és així".

Hi ha esperança, encara? "És millor trobar el millor de cadascun, i no esperar res. Si esperes, malament —riu—. L’esperança sempre és el consell del poder. L’artista és la persona que assumeix el que fa, però que es desprèn de la seva obra i la deixa per als altres. No demana res a canvi, ni fa ostentació de mèrits. Jo no competeixo amb ningú, simplement he fet una proposta". Una proposta que ja és part de la història.

ESTEVE PLANTADA

 

"Vaig entrar al cine amb tota l’artilleria, decidit a fer una impugnació"

 

"El problema més seriós és a nivell global: el que passa aquí no deixa de ser un mirall"

 

"Hem convertit el Mediterrani en un cementiri, per la manca de sensibilitat de deixar morir ofegada la gent i per la incapacitat d’eradicar la brutalitat de les guerres"

Diese Website verwendet lediglich Session-Cookies zu technischen und analytischen Zwecken. Es werden ohne entsprechendes Einverständnis der Nutzer keinerlei personenbezogene Daten erhoben oder abgetreten. Es werden jedoch zu statistischen Zwecken Cookies Dritter verwendet. Für nähere Informationen, Datenverwaltung oder Widerspruch können Sie „+ Info“ anklicken.